POLÍTICA PER VIURE I CONVIURE

Dos grans aniversaris en una sola setmana. 60 anys de l’aprovació de la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i 30 ANYS DE L’APROVACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA.

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar els 30 articles de la Declaració, redactats per la Comissió de Drets Humans presidida per Eleanor Roosevelt. Una declaració que va suposar el primer pacte polític de defensa dels éssers humans, d’una humanitat que sortia de la Segona Guerra Mundial i amb molts països sotmesos a la colonització.

Només voldria subratllar el primer punt de la declaració: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. 60 anys després, amb més de 900 milions de persones que estan desnodrides o mal alimentades, amb 400 dones que moren diàriament al donar a llum, i més de 20 milions de nadons que tenen un pes insuficient, en especial a la zona de l’Àfrica Subsahariana, ens adonem de quina una Declaració que reclamava ideals de convivència ha quedat encara en el terreny del desig, mentre s’incrementen les desigualtats. De les bones intencions a la pràctica real fan falta moltes polítiques públiques, per acabar amb les injustícies i per disminuir les desigualtats. Fa falta desenvolupar la gran política, amb noves idees, propostes i acords, per aconseguir canvis per la vida i la convivència i només hem vist grans trobades internacionals quan la crisi econòmica ha tocat la butxaca d’Occident. Més acords pels bancs que per la fam.

Fa 30 anys ens varem donar una llei, la nostra Constitució, com a pacte de convivència, a una Espanya que, plena de por, sortia d’una dictadura de més de 40 anys. Com ens va explicar el Prof. González Casanova, de l’esborrany inicial que contemplava la constitució d’un Senat Federal, que tingués en compte la representació proporcional dels habitants de cada territori i que mantingués viu i reconegut el plurilingüisme de la nostra societat, es va acabar pactant una Constitució de mínims, que ha permès el desenvolupament de l’Espanya de les Autonomies, però que s’ha quedat petita per organitzar el finançament, la crescuda de les poblacions i l’organització territorial d’Espanya. Malgrat que ara el PP es consideri garant d’una Constitució que ha quedat ja força obsoleta, una recent enquesta recull que el 88 % dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat Espanyol està a favor de reformar a fons o de fer canvis a la Norma Suprema. Un dels canvis més demanats és fer una reforma del Senat per què funcioni com a cambra territorial. La ciutadania sap que les lleis les fem per viure i conviure, no per entronitzar-les i no canviar-les. Som el país d’Europa que ha fet menys canvis a la seva Constitució en trenta anys i a fet més canvis al Codi Penal, augmentant les condicions repressives més que les preventives. Ha arribat el moment que els polítics i el Govern escoltin la veu de la ciutadania. Poden preguntar-li, poden sondejar-la, fins i tot podrien obrir debats amb la seva participació, però no poden dir que no és prioritària la reforma de la Constitució. Demostren que no escolten el que diuen i senten els ciutadans i ciutadanes. No més travetes contra els pressupostos i sí més canvis polítics que millorin la convivència.!

Carme Valls-Llobet, Presidenta de CpC