PODEM SORTIR ENDAVANT

La ciutadania estem cansats, tips, desorientats, perduts, descreguts, desanimats, i molts d’altres adjectius que poden explicar on som i com ens sentim en el context econòmic actual i, encara, molts tenim la sort de no estar ni a l’atur ni a l’economia submergida. Exigim valentia, honradesa, visió estratègica i esforç col·lectiu (no confondre amb molts esforços individuals que no és el mateix i és el més habitual avui en dia).

Però per damunt de tot, ens cal lideratge, que és important no confondre amb altres conceptes vinculats a l’exercici del poder. Com es pot trobar en diferents definicions, la diferència és prou important i a la vegada subtil (veure per exemple la definició que es fa en àmbits educatius com a www.xtec.cat on apareix el següent: “Direcció i lideratge estan estretament relacionats, però dirigir persones i liderar persones no són la mateixa cosa. Mentre que direcció estaria associat a poder (polític, econòmic, jurídic, militar o administratiu) i autoritat jeràrquica, lideratge estaria vinculat a conceptes més subtils com autoritat social, ètica, moral i professional”).

Avui la majoria dels nostres dirigents, tant en l’àmbit públic com privat, estan curulls de “direcció” i clarament mancats de “lideratge”, i el que volem és que ens il·lusionin, ens marquin un camí, una fita, un repte, i no ens amaguin les dificultes que trobarem per arribar-hi.

Les darreres mesures de retall de despesa publica, d’increment fiscal, de reducció salarial, són molt doloroses . Exigim que ens quedi clar si estem al principi o al final d’un tractament que segur que ens ha de curar, volem i necessitem saber quines s’espera que siguin las properes mesures, en quin moment arribaran, quins són els indicadors de millora o empitjorament que faran que s’hagin de prendre o retirar. Perquè intuïm que no seran les darreres, si us plau, prou de tractar-nos com a babaus; un líder ens exposa tot el camí, ens diu que és possible que un percentatge no el superarem, també ens diu quins esforços cal fer, ens anima a treballar en equip, ens mostra les fites a assolir i està al nostre costat.

Avui els nostres dirigents no estan fent això. Uns, perquè “contra pitjor, millor” o si no, com pot ser que es voti en contra en lloc d’abstenir-se i tenir sentit d’Estat? Només va anar d’un vot que es pogués generar un problema de dimensions imprevisibles!!! D’altres, perquè primer diuen que faran una cosa, després que en faran una altra, més tard fan quelcom diferent al primer i segon i, a sobre, deixant en ridícul (com a mentidera ja m’enteneu) a un dels seus màxims executius en explicar el per què d’una correcció al BOE.... Déu n’hi do!!!

Com que estic segur que podem sortir endavant, com que estic segur que la ciutadania comprèn perfectament que la situació és excepcional, per què no parlem clar d’una vegada per totes? Per què no posem damunt la taula el full de ruta complert de tot el “tractament sanitari” que ens ha de curar en lloc de fer-ho per trossets no sempre connexes?

Ja sabem que falten mesures, el que no sabem és quines, quan, per què, etc. I així estem perduts i ens tornem malfiats i egoistes, poc solidaris. Però com pot ser que no es faci tot el possible per mobilitzar l’energia de la societat amb claredat? És hora de fer un missatge institucional i conjunt, de mostrar el camí i de fer-lo entenedor per a tots i totes, de fer servir els mitjans de comunicació per a explicar-lo. Si algú s’arronsa, doncs que plegui: no ens val.

En qualsevol cas, no oblidem que tenim un cos de treballadors públics (m’agrada més que funcionaris) prou capacitat perquè les mesures es posin en marxa i que està donant la cara malgrat tot...

Per finalitzar, i en això discrepo de molts tertulians dels darrers dies, no es pot deixar en mans de tècnics o buròcrates el que són decisions polítiques, els líders prenent la iniciativa un cop han escoltat el màxim de dictàmens tècnics segons els que creuen és millor fonamentat en un model de societat i una conjuntura. Com em va ensenyar un insigne catedràtic d’economia de la UAB, cal diferenciar entre l’economia política i la política econòmica: la primera és el regne de les idees i models; la segona, el de l’execució i en aquests és on es noten les diferències.

Podem sortir, volem sortir ... per tant honestedat, missatges clars, visibilitat d’on anem i lideratge per a assolir el compromís de fer-ho entre tots (com un conjunt, no com la suma d’individus reactius) ... no som un malalt terminal, tenim cura i ho sabem.


Mariano López

Continua llegint...

Qui pot témer una llei electoral catalana?

Darrere la iniciativa legislativa popular de CpC, la ciutadania agafa protagonisme i els diputats haurem de pronunciar-nos

Ciutadans pel Canvi ha posat en marxa una iniciativa popular per forçar la tramitació d'una llei electoral catalana. Cap partit no s'ha atrevit a desqualificar la iniciativa, però em consta que ha incomodat més d'un pel fet de posar de manifest la falta de voluntat o la incapacitat política dels grups parlamentaris per assolir el consens imprescindible per dotar Catalunya d'una llei electoral pròpia.

Han passat trenta anys des que l'Estatut de Sau establia:

«El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà» (art 31).

Mentrestant, tant l'Estatut del 79 com el del 2006, a l'espera d'una llei electoral pròpia, remeten, en les corresponents disposicions transitòries, a la llei electoral estatal.


Al llarg d'aquestes tres dècades d'autonomia, no s'ha presentat cap projecte ni proposició de llei electoral al Parlament. No ho va fer CiU ni ho ha fet el govern d'entesa malgrat que en el document programàtic assumit pel PSC, ERC i ICV-EUiA es recull el propòsit d'elaborar una llei electoral.

Val a dir, tanmateix, que aquest govern, per acord del 27 de març de 2007, aprovà la creació d'una comissió d'experts amb l'encàrrec que elaboressin una proposta que servís de punt de partida per a una llei electoral catalana. Els experts van fer la feina. Una bona feina, reconeguda per tots els partits, però aquelles bases dormen de moment al calaix de la Conselleria de Governació.
Com s'explica?
Molt senzillament: com que la llei electoral serveix per establir el sistema de normes i procediments per convertir els vots en escons, tothom, grans i petits, fa prèviament els números.

Cal tenir en compte que si la llei vol garantir un pes similar o proporcional del vot de tots els electors, visquin a les circumscripcions més urbanes o més rurals, aquells partits que tenen la massa electoral més estable a les circumscripcions menys poblades podrien perdre més escons, i per contra en guanyarien més els que tenen el gruix electoral a les circumscripcions més urbanes.

Fets els comptes amb el nombre de votants i les corresponents traduccions en escons, entenc que ni CiU ni ERC, més arrelats a les comarques rurals, tinguin gaire interès a estrenar un nou sistema electoral més equilibrat. Però, tanmateix, la llei electoral ha de ser aprovada per una majoria de dues terceres parts dels diputats. Això vol dir que no n'hi ha prou amb la majoria governamental. Els partits majoritaris (CiU i PSC) són decisius i imprescindibles a l'hora de la veritat. I aquí rau tal vegada el problema.

És en aquest marc que Ciutadans pel Canvi, no pas a través dels propis diputats sinó per impuls de les seves plataformes territorials, ha decidit posar sobre la taula la iniciativa legislativa popular amb la voluntat de forçar el debat parlamentari amb una proposició avalada directament per la ciutadania.
Aquest impuls cívic no deixa de ser la raó de ser o l'essència de l'associació que al seu dia va impulsar Pasqual Maragall.
CpC no parteix de zero. Aprofita les bases elaborades per la comissió d'experts, però la proposta articulada va més enllà. És més agosarada.
Entre altres coses:

1.- Introdueix les llistes desblocades, amb la possibilitat per als electors de marcar candidats preferents dins de les llistes presentades pels partits.

2.- Tot i garantir que tots els territoris estiguin degudament representats, estableix un valor similar als vots de tots els electors, independentment de la vegueria on resideixin.

3.- Es proposa un sistema que premia amb més escons les vegueries amb un alt índex de participació.

Però darrere de la iniciativa de CpC hi ha el valor afegit d'implicar la ciutadania en l'acció política.

Els ciutadans poden formular proposicions de llei i forçar el legislatiu a prendre-ho en consideració.
Caldrà primer reunir 50.000 avals. Hi ha més d'un centenar de fedataris per recollir-les. És un moviment d'activisme polític molt valuós en moments de desafecció generalitzada. La ciutadania agafa protagonisme i els partits i diputats haurem de pronunciar-nos en seu parlamentària. La proposició serà debatuda pels diputats electes. Tothom s'haurà de retratar i ningú no podrà amagar el cap sota l'ala.
En cas de ser admesa a tràmit, la llei igualment haurà de ser aprovada per dues terceres parts del Parlament. Serà esmenada, sens dubte, però marcarà una fita important en la història democràtica de Catalunya. Estic convençut que el partit majoritari de l'esquerra catalana –el PSC–, amb l'aval lògicament dels diputats de CpC, hi tindrà un paper decisiu per dur-la a bon terme.

Publicat per Josep m. balcells a El Punt

Continua llegint...

QUO VADIS?

QUO VADIS?

La setmana ha començat amb la condemna del Tribunal Suprem contra l'expresident del Parlament Basc, Juan María Atutxa, i els membres de la Mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, a penes de multa i inhabilitació per un delicte de desobediència per negar-se a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il•legalització de Batasuna. És un sotrac per a la Cambra basca i per als seus membres. El debat està servit: fins a quin punt el poder judicial pot condemnar decisions d’un Parlament elegit democràticament, dipositari de la voluntat de la ciutadania? On són els límits? Quines seran les conseqüències?




Des d’aquestes ratlles vull expressar el meu suport als membres de mesa condemnats, molt especialment a Kontxi Bilbao, actualment secretària segona de la mesa, membre d’Ezker Batua-Berdeak i una de les impulsores d’Ahotsak, una dona valenta i decidida, lluitadora convençuda a favor del procés de pau a Euskadi. Amb ella vaig tenir l’oportunitat de conèixer de primera mà la situació política al País Basc i el paper de les dones en el difícil camí cap a la pau. La seva inhabilitació, com la dels altres, no s’entén.

A mitja setmana, l’espectacular caiguda de la Borsa ha fet trontollar els mercats internacionals. La baixada dels interessos als EEUU ha apaivagat temporalment la situació, però s’auguren temps difícils. Aquesta és una mostra més de la globalització del capital.

I per cloure la setmana, la crisi política a Itàlia ha centrat la nostra atenció. Romano Prodi, davant la crisi del seu govern, a mantingut la dignitat i ha volgut anar fins al final i sotmetre’s estoicament a la moció de confiança al Senat. La moció es va perdre, cosa que en el joc parlamentari és legítim, certament. Però Itàlia ha perdut molt més. El lamentable espectacle d’insults, escopinades i celebracions amb cava –o potser lambrusco- l’únic que aconsegueix és desprestigiar la classe política i afegir arguments per a la creixent desafecció política.

Algunes veus ja apunten que cal cercar la POLÍTICA, en majúscules, en altes espais diferents dels canònicament considerats “polítics”. Haurem d’estar alerta a tot el que en diguin aquests dies els moviments socials, que es troben a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català.

Carme Mas, membre de la C. Delegada de CpC

Continua llegint...