Aquesta setmana les notícies econòmiques no han estat pas massa positives, i per a mostra un botó d’alguns titulars: “La Seguridad Social arranca el año con 258.000 afiliados menos”. “El FMI aconseja a España una reducción de salarios”. “España encadena siete trimestres en recesión hasta el final de 2009”. “El FMI se suma a Trichet y alerta de que España es tan débil como Grecia”. “Catalunya, líder en atur amb 22.122 desocupats més al gener”. “ Financial Times advierte del drama potencial de la economía española”. Sense oblidar un nou debat respecte a la jubilació als 67.
La reacció neoliberal és clara, potser creuen que no ens n’adonem i amb la por no farem res; no és acceptable que la solució sigui un cop més la que els manuals teòrics de lliure mercat mes ranci postulen, no, així no ens en sortirem.
Sí, és clar que si: es desvia el focus de les mesures de regulació que varen aparèixer tímidament amb l’inici de la crisi i avui són pràcticament oblidades; es creen nous titulars i noves perspectives que ens allunyen del debat de fons i no innoven en res.
Quina poca vergonya!!! I més tenint en compte que ve de persones i institucions, de cúpules empresarials liderades per empresaris que dirigeixen empreses en fallida, “líders” que no diuen res respecte al fet que hi hagi diferències salarials de més de 100 a 1 entre directius i treballadors de base en grans empreses; no és ètic ni de rebut (Més informació), ¿què succeiria si durant dos anys 5 directius reduïssin el seu salari a l’1%? doncs que podrien salvar centenars de llocs de treball ... Ho farien?.... Doncs que facin propostes d’ajust que comencin per compromisos exemplars en sí mateixos.
Amb això no vull negar una realitat, ja que certament la conjuntura catalana, espanyola, europea, no és especialment favorable. A casa nostra el model industrial clarament té una clara manca de liquiditat i té necessitat de canvis reals de fons (que no només de reformes, ja m’enteneu, oi?), i si no les fem, podem retrocedir molts anys enrere, i trencar tot l’assolit en relació amb la societat del benestar.
Si hem de prendre mesures, fem-ho des d’un nou contracte social; si cal ajustar les pensions fem-ho, a la vegada que posem en marxa mecanismes de renda bàsica; si hem d’introduir nous tipus d’empresa industrial, fem-ho a la vegada que assegurem que són les que interessen a casa nostra avui, demà i demà passat.
Ja que el creixement permanent no pot continuar, i per tant no és possible fer modificacions per a ¿desenvolupar-nos? com fins ara, incorporem-nos a criteris de decreixement “constructiu” i, per sobre de tot, fem el que faci falta perquè les mesures estiguin guiades per objectius de solidaritat, protecció i justícia social, equilibri territorial, sostenibilitat, exigència i compromís públic i privat.
Potser no cal produir més, consumint recursos sense control, però segur que hem de produir nous productes i serveis, amb un més gran sentit de la responsabilitat i fer canvis en el model de formació i educació per tal que ens comprometi amb l’aprenentatge permanent i amb el coneixement.
Personalment crec que les formes de treball, fonamentades en regles del segle XIX i la major part del XX, no són les millors per a Catalunya en el segle XXI. I Govern, Sindicats, Empresaris, Treballadors i Ciutadania en general hem de reconstruir el model social i econòmic, ja ho varem fer amb el tèxtil sent innovadors en el segle XIX, també amb l’aposta per la química, farma i sanitat en el segle XX, i actualment hi ha diferents sectors emergents que cal potenciar i ajudar: aquests encara no poden ocupar el buit que sectors clàssics crearan en termes d’ocupació.
Les oportunitats hi són, cerquem-les.
Mariano López, membre de la Junta Rectora de Ciutadans pel Canvi
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada