UN PAÍS OCUPAT

Hi ha un país al Mediterrani que és, avui, una de les més grans vergonyes de la política internacional. Un país ocupat per un exèrcit estranger, al qual se li neguen des de fa dècades els seus drets com a poble. Un país que no pot viure d’acord amb els principis que Nacions Unides reconeix a la resta de països del món. Un país als ciutadans del qual se’ls vulnera, cada dia, el seu dret a viure en llibertat. Aquest país, òbviament, és Palestina.

Durant l’any 2006, els palestins morts a mans de les forces militars israelianes d’ocupació van ser 710, una mitjana de 59 al mes, segons l’ONU (Oficina de Coordinació d’Afers humanitaris, www.ochaopt.org). D’aquests, 140 eren nens. Durant el mateix període, del cantó israelià van morir 25 persones (17 militars i 8 civils). El mur de separació -que Israel està construint no a la frontera sinó dins mateix dels territoris ocupats- ja s’estén més de 600 kilòmetres, tot i que ha estat declarat il·legal pel Tribunal de La Haia. A més, els chek-points que impedeixen la lliure mobilitat a l’interior de la Cisjordània ocupada es compten per desenes.


El poble palestí està sotmès, en efecte, a una situació que ratlla el genocidi. Són molts els analistes, periodistes, acadèmics i organitzacions de la societat civil que comparen aquesta situació amb la de l’apartheid de Sudàfrica. Tanmateix, hi ha algunes diferències bàsiques. A Sudàfrica la repressió era molt menys mortífera, perquè els blancs no assassinaven tants negres cada mes. Però, sobretot, a Sudàfrica Occident –i Europa en particular- va decidir embargar al règim racista. Aquí hem decidit embargar als ocupats, a les víctimes. Com si a l’època de l’apartheid, Europa hagués embargat als negres.


La raó d’Occident per actuar així és que la manera que tenen de resistir els palestins –en concret, la de Hamàs, però no només- no ens acaba d’agradar. Està catalogada com a terrorisme. Tanmateix, els assassinats selectius que ordena el govern israelià no són considerats terrorisme d’Estat. I qui incompleix des de fa 40 anys les resolucions de l’ONU és Israel: la cèlebre resolució 282 (1967) diu de manera clara i meridiana que l’exèrcit israelià s’ha de retirar de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental.


La UE té un acord comercial preferencial amb Israel, amb una clàusula que condiciona la seva vigència al respecte dels drets humans per part d’aquell Estat. (La UE suposa el 70% dels intercanvis comercials d’Israel). Potser seria hora que Europa, d’una banda, i l’ONU apliquin els seus propis acords. Que fem complir la legalitat internacional. La societat civil organitzada té molt a fer per aconseguir això. Es tracta, només, de deixar de ser còmplices d’una vergonya tan gran. No són només els palestins, són també molts els israelians pacifistes (www.icahd.org) que ens ho reclamen.



Toni Comín, Diputat de CpC